Nit intensa ahir a l'observatori. L'objectiu inicial era explorar els cossos de cel profund; es a dir, tots aquells que estan més enllà del sistema solar. Varem aconseguir acostar-nos al "halus galacticus", regió circumdant del nucli de la Via Làctea on, misteriosament, milions d'estels moribunds s'agrupen en cúmuls de bellesa esfereïdora. M13 cúmul d'Hercules, M3 propera a l'estel Arturus, M92 també a Hercules (troballes totes elles de Charles Messier) varen passar per davant dels nostres ulls. Finalment, sota l'amenaça d'una boira imminent, observarem Saturn una bona estona. Mirar-lo cara a cara és impressionant.
La seva visió desencadena una conversa de la que se'n destil·len preguntes insondables:
El Saturn que observem en aparent directe es, en realitat, el de fa unes quantes hores lluny. Just al seu costat l'estel Spica ens contempla ni mes ni menys des de 220 anys llum. No per sabudes aquestes coses resulten menys colpidores. Els plecs temporals/espaials que configuren el nostre entorn ens condemnen a la visió perpètua del passat. Tot allò que veiem es passat. La distancia entre els cossos celestes no només es insalvable espaialment, també temporalment.
Això ens porta a un tema crucial, que desperta sempre inquietud entre els neòfits i prudència entre els experts: l'existència de vida extraterrestre. El humans tenim certa necessitat espiritual de creure en aquesta possibilitat...les qüestions al respecte afloren sovint en les sessions d'observació celeste. Es una pregunta inherent al nostre ser, el nostre estar a l'univers. Com molt bé diu en Guntín: els humans ens sentim sols. Podem especular tot el que vulguem sobre aquests tema, el cert es que en el cas de l'existència d'altres civilitzacions, la barrera espai/temporal converteix en pràcticament impossible qualsevol mena de contacte. Podem seguir especulant... i mirant el cel.